La Nena (La Criolla) és una presència subtil però essencial a La Criolla, una jove òrfena de pell morena que es mou pels carrers del Raval, el Paral·lel i la Rambla venent diaris. Actua com a testimoni del temps, connectant el món exterior amb l’univers tancat del cabaret, cridant els titulars de les notícies que sacsegen Barcelona. La seva figura fràgil, embolcallada en roba humil i pràctica, es destaca pel so distintiu que fa abans de cada anunci amb la seva petita flauta de pan, com si marqués el pas inexorable de la història.

Amb el temps, la Nena evoluciona, reflectint les cicatrius de la ciutat i dels personatges que habiten La Criolla. La seva mirada, al principi curiosa i ingènua, es torna més sàvia i plena de matisos. A l’inici i al final de l’obra, llegeix el llibre de signatures del local, tancant el cercle de la memòria col·lectiva. En la seva última aparició, la seva veu ressona en l’escenari amb la lectura de la carta de comiat de Flor de Otoño, deixant en l’aire l’eco d’un món que es dissol però que mai s’esborrarà del tot.

Pepe de La Criolla era un home alt i imponent, de mirada astuta i gest ferm, un autèntic senyor de la nit al Barri Xino. Arribat d'Almeria, es va fer un lloc ràpidament en els ambients més canalles de Barcelona, guanyant-se el respecte i la por tant dels treballadors com dels clients. Al principi, es presentava com un home simpàtic i protector, capaç de mantenir l’ordre amb paraules enginyoses o, si calia, amb el pal que guardava rere la barra. Va transformar La Criolla en el centre neuràlgic de la transgressió i el plaer, un cabaret que atreia artistes, aristòcrates i delinqüents, fent d’ell un home influent i temut.

Però l’ambició el va devorar. Amb el temps, Pepe es va tornar despietat, acumulant riquesa mentre explotava els qui treballaven per ell. Enganyava músics i vedettes, retenint beneficis i disfressant l’opulència del local amb excuses de falsa precarietat. Va envoltar-se de clients poderosos i es va endinsar en negocis tèrbols, fent tractes amb màfies i policies corruptes. La seva caiguda va ser inevitable: abandonat pels seus i convertit en un símbol de traïció, el seu final va arribar de matinada, quan va ser assassinat a traïció. Un crim sense culpables, un silenci entre les ombres d’un barri que mai oblida.

Pere Riera és l’ànima musical de La Criolla, un violinista brillant i apassionat que dirigeix l’orquestrina amb mestria i sensibilitat. Home de principis ferms i esperit pacifista, lluita per dignificar la feina dels músics i artistes del cabaret, resistint-se a la corrupció i la decadència que l’envolta. Creatiu i innovador, no només marca el ritme del local, sinó que també hi imprimeix una identitat única, barrejant el jazz, el tango i les melodies llatines amb una elegància que captiva tothom qui entra al cabaret. La seva amistat amb Flor de Otoño va més enllà de la música; junts conceben la idea d’una Cooperativa d’Artistes, un intent desesperat de salvar La Criolla de la cobdícia dels qui l’exploten.

Tot i que el seu amic Xavier Cugat l’insta a marxar a Nova York per triomfar en l’escena del jazz llatí, Pere tria quedar-se a Barcelona, lligat als seus quatre fills i a la seva vida entre La Criolla, el Quartet de Corda de Barcelona i l’Orquestra Pau Casals. Però, quan la ciutat es torna insostenible i el perill assetja els qui han desafiat el sistema, serà ell qui ajudarà Flor de Otoño a exiliar-se, obrint-li les portes a una nova vida a Amèrica. La seva música, com la seva lluita, queda gravada a la memòria dels qui van ballar sota la seva batuta, fent de Pere Riera un símbol de resistència enmig del caos.

Paco Madrid és un periodista en busca d’una veritat que potser no existeix. Amb només 25 anys, arriba a La Criolla amb l’afany de descobrir-ne l’essència i convertir-la en paraula escrita. Vol desxifrar el misteri de la màgia en l’art, del talent, del 'duende' —aquell moment irrepetible, aquell instant de sublimitat artística que, segons ell, cal disseccionar, racionalitzar i explicar. Però a mesura que s’endinsa en l’ambient opressiu i magnètic del cabaret, topa amb una realitat que s’escapa de la seva mirada analítica. Allà res no es pot reduir a lògica pura: el ritme, la passió, l’atracció i la tragèdia es viuen, no s’expliquen.

És en Pere Riera qui li planta cara en aquesta discussió eterna entre ciència i emoció, raó i instint. Mentre Paco defensa que tot es pot explicar amb hormones, impulsos cerebrals i reaccions químiques, Riera li respon amb la seva música, fent-lo callar amb una melodia que no necessita justificació. En aquell moment, per primera vegada, Paco dubta. Potser no tot es pot descriure en paraules, potser l’art no és un fenomen a estudiar, sinó una experiència a viure. I potser, malgrat tot el que escrigui, mai arribarà a formar part d’aquell món que tant vol comprendre.

Flor de Otoño és l’ànima rebel de La Criolla, un personatge fascinant que es mou entre la seducció de la nit i la tragèdia d’una vida marcada pel desarrelament. Nascut com Lluís Serracant, fill d’una família benestant, va renegar del seu món d’origen per abraçar la llibertat dels marges, transvestint-se cada nit i esdevenint una icona d’aquell cabaret. Carismàtic i indomable, la seva fragilitat només és comparable a la seva força: un cocaïnòman perdut en el plaer efímer, però també un pistoler anarquista disposat a desafiar el poder. Entre les parets de La Criolla, és una estrella que brilla amb llum pròpia, un artista, un justicier i un somiador que lluita pels seus.

Quan Luz, atrapada en un infern de violència, mata el seu proxeneta, és ell qui la salva de la presó, demostrant que la seva lleialtat està per sobre de qualsevol perill. Però sap que el seu temps s’acaba. Signa la darrera entrada de l’Àlbum de signatures amb una frase que ressona com un epitafi: "La vida és un tango i la mort un pasdoble, i cal saber-los ballar." Abans d’exiliar-se, deixa escrita una carta de comiat que esdevé el darrer batec de La Criolla, el manifest d’una vida que es va consumir entre la passió i la revolta. Flor de Otoño no desapareix, es transforma en llegenda, en el record d’una Barcelona que mai oblidarà el seu nom.

La Asturianita és una figura vibrant i excessiva, un personatge que oscil·la entre l’encant i la tragèdia, entre la rialla exagerada i el plor histèric. Transvestida i teatral, viu per i per al drama, exagerant cada emoció fins a convertir-la en un espectacle propi. Obsessionada amb la seva imatge, es maquilla i es vesteix com si cada nit fos una gran estrena, amagant sota aquesta façana una persona profundament ferida i marcada per un passat de violència i rebuig. En Flor de Otoño troba una amiga i protectora, algú que li fa de guia i l’ajuda a sostenir-se quan el pes de la seva pròpia inestabilitat l’enfonsa.

Però sota aquesta màscara de fragilitat i plors, s’amaga una traïció. La Asturianita no és només una vedette de La Criolla; és una infiltrada, una confident de la policia i de Pepe, venent informació sobre els seus companys per diners i seguretat. A mesura que el cabaret esdevé un niu de conspiracions i resistència, el seu paper esdevé cada cop més fosc. Quan la veritat surt a la llum, ja és massa tard per redimir-se. La seva història és la d’un personatge atrapat entre dos mons: la família que havia trobat a La Criolla i la por que la va portar a trair-los.

Sarah, "la Cubanita", és una de les últimes grans dames del Barri Xino, una vedette de veu rogallosa i mirada cansada que ha vist com el temps i la nit devoraven a molts abans que a ella. Amb el seu accent dolç i cadenciós, porta la sensualitat caribenya al cabaret, adaptant-se amb facilitat al nou repertori de ritmes llatins que conquereixen la pista de ball. Tot i la seva presència magnètica i el seu posat de dona forta, és una supervivent en un món on la bellesa i la joventut es paguen molt cares. Coneix Pepe de La Criolla millor que ningú, sap de la seva crueltat i abús de poder, però guarda silenci per por de perdre el seu lloc, perquè en un món com el seu, els secrets són moneda de canvi.

Però el pas del temps i la malaltia no perdonen. El tabac i l’alcohol, que un dia van ser companys de festa, es converteixen en la seva condemna, portant-la a una mort prematura per tuberculosi i cirrosi hepàtica. Abans de marxar, però, reapareix per advertir Luz i els seus antics companys sobre la veritable naturalesa de Pepe, trencant finalment el silenci que la va protegir tant de temps. La seva absència deixa un buit irremeiable a La Criolla, un espai buit a l’escenari i una copa sense beure a la barra. Quan la seva veu s’apaga, no només mor Sarah, sinó una part de l’ànima del cabaret.

Luz és la llum que lluita per no apagar-se en la foscor de La Criolla. Jove, bella i amb un esperit encara no del tot trencat, és una vedette i dama de companyia que sobreviu en un món on la innocència es dissol massa de pressa. La seva veu dolça i la seva presència captivadora amaguen una vida marcada per la violència i la submissió, atrapada en una relació tòxica amb Mariano, el seu home i alhora el seu botxí, un xul·lo despietat que la maltracta físicament i psicològicament, recordant-li cada dia que és seva, que no té escapatòria.

Però Luz no està disposada a morir en silenci. En un acte de desesperació i autodefensa, mata Mariano, trencant el cicle de terror que la consumia. En un món on la justícia sovint es decanta pels poderosos, és Flor de Otoño qui l’ajuda a recuperar la seva llibertat, aconseguint que sigui declarada innocent. La seva absolució és celebrada no només a La Criolla, sinó a tot el Barri Xino, perquè la seva història és la de moltes dones que no han pogut defensar-se. A partir d’aquell moment, Luz no és només una vedette; és una dona que ha pres les regnes del seu destí, una veu que ressonarà en la nit de Barcelona, lliure per fi de la seva ombra.

Jean Genet arriba a La Criolla com un espectre errant, un jove lladre, violent i provocador, marcat per la seva pròpia marginació. Transvestit, delinqüent i poeta sense pàtria, es mou pel cabaret amb la insolència d’algú que no té res a perdre, però també amb una lucidesa que incomoda. La seva bellesa andrògina i la seva actitud desafiant el converteixen en una figura inquietant, un outsider que observa el món amb un menyspreu indiferent, mentre alhora anhela ser part d’ell. Substitueix Sarah quan ella cau malalta, però no ocupa només el seu lloc a l’escenari: també hereta els seus secrets, les seves aliances i els seus perills.

El seu tarannà intel·lectual el fa un element discordant dins de La Criolla. No busca només sobreviure, sinó desafiar les normes, forçar els límits de la moral i la hipocresia. És un mirall de l’exclusió social, l’amor prohibit i la doble moral, un personatge que incomoda tant com fascina. La seva relació amb Pepe de La Criolla és d’interès i oportunisme: quan aquest abandona el cabaret per fundar Barcelona de Nit, Genet el segueix, perquè entén que la seva supervivència depèn sempre de mantenir-se al costat del poder, fins que pugui derrocar-lo.

Trotski és un jove anarquista de mirada inquieta i esperit insubmís, un pistoler del Sindicat Lliure que viu al límit entre la revolució i la perdició. Amb la seva aparença d’estudiant de seminari, sembla més un intel·lectual que un home d’acció, però darrere dels seus ulls vius s’amaga un passat de violència i fugides. El seu sobrenom, posat amb ironia pels seus companys, serà la seva condemna: quan la Policia Secreta i la Brigada d’Investigació Criminal el confonen amb el revolucionari rus, La Criolla es converteix en l’escenari d’una redada brutal.

Tot i les seves connexions amb el món clandestí del Barri Xino, Trotski no és un home de poder, sinó un més dels molts que busquen un futur enmig del caos. A La Criolla, comparteix rialles i conspiracions amb Flor de Otoño, es creua amb Luz, i es mou entre artistes, delinqüents i polítics que intenten sobreviure en un món que es descompon. Però sap que la seva llibertat és efímera. La ciutat crema, els bàndols es defineixen, i ell ha d’escollir entre disparar o ser disparat. Trotski és un reflex de la Barcelona convulsa dels anys 30: massa jove per morir, massa perillós per sobreviure.

Leopoldo Fregoli, el mestre del transformisme, irromp a La Criolla com una llegenda viva, un mag de l’escena capaç de reinventar-se en qüestió de segons. Conegut arreu per la seva increïble habilitat per canviar de personatge, vestuari i maquillatge amb una velocitat vertiginosa, la seva presència al cabaret es converteix en un esdeveniment històric. Tot i haver-se retirat el 1920 per problemes de salut, als seus 58 anys accepta una última actuació per inaugurar La Criolla, convertint-la en l’epicentre del transformisme i la il·lusió escènica.

La seva participació al musical no és només un espectacle, sinó un ritual de pas, el moment en què una icona del passat cedeix el testimoni a una nova generació de transformistes i artistes de la nit. Davant un públic selecte i embadalit, la seva actuació esdevé una metàfora del canvi, del teatre com a refugi i del cabaret com a temple de llibertat. Quan Fregoli surt de l’escenari, no només s’acomiada d’una carrera gloriosa, sinó que consagra La Criolla com el nou centre del transformisme i la subversió escènica a Barcelona.

Josephine Baker arriba a La Criolla com un huracà de ritme, sensualitat i desafiament. La gran diva afroamericana, que ja havia conquerit París amb el seu art trencador i la seva icònica "danse sauvage", es converteix en l'atracció estel·lar d’una nit que quedarà gravada a la història del cabaret barceloní. Amb la seva energia desbordant i el seu estil exòtic, Baker s’integra a la boira de La Criolla com si sempre hagués pertangut a aquell món, on l’excés, l’escàndol i la bellesa es barregen en una única experiència.

En el musical, la seva actuació és el punt culminant d’una nit de màgia i transgressió, un moment on La Criolla esdevé l’epicentre de l’avantguarda europea. Amb la seva pell brillant sota els focus i el seu moviment hipnòtic, Baker no només sedueix el públic, sinó que trenca esquemes, fent de l’escenari un espai de llibertat, diversitat i reivindicació racial. El seu pas pel cabaret és fugaç però inesborrable, un instant de glòria que eleva La Criolla al nivell dels grans locals de l’època. Quan la seva veu i el seu cos es fonen amb la música, la ciutat s’atura per un moment, i la nit esdevé immortal.

Salvador Dalí irromp a La Criolla com una epifania surrealista, un miratge teatral que desafia la lògica i obre les portes de la consciència a un univers on el somni i la realitat es fonen. Amb el seu bigoti impossible i una veu hipnòtica carregada de metàfores delirants, Dalí apareix enmig del caos emocional de l’escena, com un orador del subconscient, portant amb ell la mandanga definitiva: una substància que transforma el dolor en poesia i la lucidesa en bogeria.

La seva irrupció no és pas anecdòtica, sinó ritual: actua com a xaman visionari, oferint als personatges una pastilla que els transporta a un estat d’òpera absurda, on els accents diacrítics ballen claqué i els rellotges tous ploren vinagre. A través d’un monòleg embolicat d’ambigüitats i paradoxes, Dalí revela la falsedat del discurs polític, l’engany de les promeses i l’artifici del poder, amb una lúcida crítica a la societat del seu temps —i del nostre.

En el musical, Dalí no és només un personatge: és una força estètica, una idea, una tempesta de simbolisme visual i sonor que irromp per transformar-ho tot. La seva presència escènica, a cavall entre el cabaret i l’inframón oníric, converteix La Criolla en un aparador del surrealisme més pur, just abans de la seva destrucció definitiva.

Quan Dalí desapareix, no s’esvaeix, sinó que deixa un rastre, una estela d’inquietud i meravella. Ha sembrat el dubte, ha revelat l’engany, i amb un últim crit —“Amb mandangues no em vinguis!”— tanca el seu número com qui tanca una dimensió paral·lela. La seva aparició marca un abans i un després en el relat, un moment de deliri lúdic que obre la porta a la crítica, a la llibertat i a l’art sense filtres. Amb ell, La Criolla esdevé no només un refugi, sinó una revolta.